D'entre gossos i gats, sempre trio gos. Però el pis on em vaig instal·lar per primera vegada per encetar la faceta de vida independent era tan minúscul que amb prou feines i cabia jo, axí que la Milka es va haver de quedar amb els papes. Però jo no en sé de viure sense la companyia de cap bèstia. És estrany arribar a casa i que no hi hagi res que es mogui per allà. Així que ben aviat se m'hi van instal·lar dos gatets minúsculs, en Talú i la Mishima.
És la primera vegada que tinc els meus propis bitxarracus sota la meva responsabilitat única i exclusiva. Ara ja fa més d'un any que compartim casa i vida, i em fa molta gràcia veure com ens coneixem de bé. Veure que tan i tan renacuajus que són, i que tenen el seu propi caràcter i personalitat. Vaja, no vull semblar una iaia solitària parlant dels seus gats. Però potser que conegueu una mica els meus companys de pis.
De sempre que a casa havíem tingut gats (i gossos, i peixos, i ocells, i hàmsters... buf!), però campaven a la seva, com jo sempre he pensat que feien els gats. Feina tenies en agafar-los a coll, acariciar-los si no volien... i quan venia gent a casa desapareixien vilment sense deixar cap pista.
Quan en Talú i la Mishima van arribar a casa, tenia una mica de por que siguessin aquesta cosa freda, imprevisible i independent del a que mai saps si fiar-te o no del tot. Però no sé si per com els he tractat o perquè deuen haver notat que preferia un gos, que han esdevingut una espècie entremig. Entre gat i gos. I m 'encanta! M'esperen a la porta quan arribo, m'acomiaden. Em segueixen per tot arreu. Finsitot hem anat de passeig junts.
I avui us parlaré de la Mishima.
Eixerida i cap de la manada des de ben petita. Defensa i lidera el seu territori. Controla el que tothom fa per casa. Quan tinc convidats és la primera en inspeccionar-los i tenir-los a ratlla. No suporta que se la deixi al marge. És tossuda i entremaliada la que més. I només fa falta que li prohibeixis algo perquè no vulgui fer res més. La lia força. Ja veus si la lia. I té mal humor. Quan s'enfada m'ho fa saber. No suporta sentir-se abandonada. I té una mala hòstia... Carai, pobrona, que també es fa estimar. És dolça, carinyosa, i sempre la tinc enganxada al meu costat. Si m'assec al sofà no tarda ni dos segons en venir al meu costat i fer ronron. I sempre mirar de notar la meva escalfor en adormir-se. Si m'assec a l'escriptori, s'estira al costat del meu braç i recolza el cap sobre la meva mà. Cosa que fa difícil escriure... però bé. I quan no tens el dia, quan estàs amb els ànims pel terra, llavors si que no es desenganxa de tu, i et mira els ulls... com si volgués saber què passa. De ben a prop. A més la Mishima em parla. sí, sí. Xerra. I li encanta escoltar-me cantar.
En Talú és una altra història que us explicaré un altre dia.
...........................................................................................................
És la primera vegada que tinc els meus propis bitxarracus sota la meva responsabilitat única i exclusiva. Ara ja fa més d'un any que compartim casa i vida, i em fa molta gràcia veure com ens coneixem de bé. Veure que tan i tan renacuajus que són, i que tenen el seu propi caràcter i personalitat. Vaja, no vull semblar una iaia solitària parlant dels seus gats. Però potser que conegueu una mica els meus companys de pis.
De sempre que a casa havíem tingut gats (i gossos, i peixos, i ocells, i hàmsters... buf!), però campaven a la seva, com jo sempre he pensat que feien els gats. Feina tenies en agafar-los a coll, acariciar-los si no volien... i quan venia gent a casa desapareixien vilment sense deixar cap pista.
Quan en Talú i la Mishima van arribar a casa, tenia una mica de por que siguessin aquesta cosa freda, imprevisible i independent del a que mai saps si fiar-te o no del tot. Però no sé si per com els he tractat o perquè deuen haver notat que preferia un gos, que han esdevingut una espècie entremig. Entre gat i gos. I m 'encanta! M'esperen a la porta quan arribo, m'acomiaden. Em segueixen per tot arreu. Finsitot hem anat de passeig junts.
I avui us parlaré de la Mishima.
Eixerida i cap de la manada des de ben petita. Defensa i lidera el seu territori. Controla el que tothom fa per casa. Quan tinc convidats és la primera en inspeccionar-los i tenir-los a ratlla. No suporta que se la deixi al marge. És tossuda i entremaliada la que més. I només fa falta que li prohibeixis algo perquè no vulgui fer res més. La lia força. Ja veus si la lia. I té mal humor. Quan s'enfada m'ho fa saber. No suporta sentir-se abandonada. I té una mala hòstia... Carai, pobrona, que també es fa estimar. És dolça, carinyosa, i sempre la tinc enganxada al meu costat. Si m'assec al sofà no tarda ni dos segons en venir al meu costat i fer ronron. I sempre mirar de notar la meva escalfor en adormir-se. Si m'assec a l'escriptori, s'estira al costat del meu braç i recolza el cap sobre la meva mà. Cosa que fa difícil escriure... però bé. I quan no tens el dia, quan estàs amb els ànims pel terra, llavors si que no es desenganxa de tu, i et mira els ulls... com si volgués saber què passa. De ben a prop. A més la Mishima em parla. sí, sí. Xerra. I li encanta escoltar-me cantar.
En Talú és una altra història que us explicaré un altre dia.
...........................................................................................................
Entrades
1 comentari:
Ja veus jo tampoc puc viure sense bestioles, i és que es fan estimar.
Publica un comentari a l'entrada