Divendres que enlluerna

El meu divendres s'ha llevat perplex, seduit per la màgia i la lluentor d'aquests feixos daurats que converteixen en brillant tot el que toquen. Els núvols, ben arrodonits i ben baixos, semblava que els poguessis tocar. Que macos haurien quedat emmarcats! I entremig un cel ben i ben blau. El paisatge i els seus colors m'ha estat seduïnt tot el trajecte en cotxe fins a Banyoles, fent-me lluitar contra ell per no aturar-me i fer mil fotos, i amb això arribar tard (més tard ;P) a la feina. Una vegada encarrilada l'autovia, els Pirineus em saludaven amb una nitidesa increïble. No cada dia es poden veure tan i tan bé com avui! Fuas! I per damunt de tots nosaltres, algú altre tenia la sort de veure-ho tot des d'una bona perspectiva allà dalt en aquell globus lent i lent, amunt i amunt. Tota aquesta increïble bellesa lumínica i de colors m'ha despertat tant per dins donant-me tan de benestar que no semblava ni que el cotxe m'estigués portant a la feina. Hauria seguit carretera amunt i amunt per veure més i més. És ben bé que l'únic que pot canviar a la vida és la nostra manera de mirar el món. Així que procuraré retenir aquesta sensació daurada, acollidora i pacificadora durant les quantes hores seguides que passaré ara davant aquest ordinadoret. I tampoc serà tant, total, avui ja torna a ser divendres!

Per acabar d'arrodonir la història nyonya només em faltava escoltar els ocellets cantar. Com anava en cotxe (amb Els Cure... tong tong tong) i no els podia escoltar, representaré el punt i final amb aquesta fotografia:

Font de la foto: Dougmino a Flickr
...........................................................................................................