Canvi de plans

Aquesta nit me la reservava per moure l'esquelet al son dels Gertrudis i Lashica a les barrakes de Girona. Pensava aprofitar que sortiria de dansa tota espitosa i que algunes es decidirien a pujar amb mi cap a La Copa per seguir bellugant-se.

Surto de la feina que és gairebé de nit. Fa fred. Un fred que pela i que em ve acompanyat de records i idees nyonyes. En tot el dia no ha parat de ploure. Abans d'entrar al cotxe, miro com cau la pluja sobre els camps de davant la feina. Oloro aquesta terra molla. L'olor de la pluja. Somric a la tardor, perquè més val així.

Pujo al cotxe. Està congelat i a més m'ha entrat aigua. Em costa escalfar-lo. Busco els Gómez. Amb la primera cançó del "How we operate" condueixo cap a casa imaginant que és el que realment em ve de gust fer aquesta tarda. I les imatges que veig són de recolliment davant una llar de foc que et deixa les galtes vermelles. Menjant castanyes calentones. Tocar la guitarra. Llavors recordo que no en sé prou. Millor que la toqui un altre. Aleshores em venen al cap totes aquelles persones que enyoro i voldria que m'acompanyessin en aquesta tarda de mandra. Què difícil és tenir a prop els que estimes! Fer-se gran no és sempre tan maco com sembla. Però no vull estar trista ni deixar la melangia apoderar-se de mi. Arribant a Girona, recordo que tot i el fred, estava contenta. Així que aquesta és la realitat: anirem a dansa. Oi tant. I deixarem que el que s'hagi de fer després passi tot sol.

...........................................................................................................